La Puigdefrou Exhaust és la cursa per excel·lència entre les curses de muntanya. Pel seu desnivell, duresa, exigència i per l’entorn per on transcorre. La cursa es disputa íntegrament per la part muntanyosa de la Cellera de Ter; passant pel turó de Canet i la zona de Colldegria, situada a l’extrem nord del terme municipal, sobre l’embassament del Pasteral; i el Serrat d’en Cànoves a l’extrem sud a tocar de la Riera d’Osor. La cota màxima a assolir és el mític cim del Puig d’Afrou, al centre del primer contrafort de les Guilleries, i just damunt del nucli urbà.
L’hora oficial de sortida és a les nou del matí, i el temps màxim “marcat” per a completar el recorregut és d’unes 4 hores, tot i que això és molt flexible, ja que no s’exclou mai a ningú. Evidentment per a qualsevol persona que estigui mitjanament en forma i disposada a córrer durant bona part dels 17 kilòmetres de recorregut, és un objectiu més que assolible. Jo per motius mèdics, tinc estrictament prohibit trotar, córrer o com es diu popularment “fer el cabra”.
Però les ganes, la il·lusió i l’energia que m’aporta el fet d’estar en contacte amb la natura i més tractant-se del “pati de casa”, feien difícil no valorar si intentar fer-la. El repte era majúscul, ja que fer-la tota sencera sense haver de córrer ni un sol moment em deixaven fora de joc. El meu estat de forma no és el d’un esportista que entrena regularment, però la meva constància des que em varen operar, ha fet que hagi anat millorant dia a dia, i que pugui arribar a dir que ara com ara “em trobo realment en forma i motivat”.
La única solució era inscriure’s el dia abans i sortir ben d’hora. Això de ben d’hora volia dir començar a caminar a les 7:30 del matí, a un ritme suau, però exigent i sobretot constant. Encara que molta gent es pensi que va a “córrer”, bona part del traçat i sobretot l’orografia del terreny t’obliga a caminar a les parts amb més pendent. Ja havia pactat amb l’organització que sortiria abans i que aniria fent “xinu-xanu” fins que m’atrapessin. Igualment havia pagat l’inscripció com tothom (20€), portava dorsal (el 95) i fins i tot xip de marcatge. Per mi el temps era el de menys, però el cert és que ara amb el track descarregat i la referència de temps sobre la taula, puc valorar si podia haver sortit com la resta de corredors i inclús a nivell personal si en futures ocasions (que mai se sap), millorar el temps d’aquesta edició.
Començo a caminar pel carrer Major en direcció a l’ajuntament, giro pel carrer d’Avall i remunto el carrer Torrent de Sales fins a la plaça dels Gegants. D’aquí giro a l’esquerra i en dos minuts deixo enrera el nucli urbà. Haig de dir que el marcatge durant els 17 kilòmetres de cursa han estat impecables, les cintes ben col·locades, i els punts de tall i senyalitzacions al terra amb guix del tot correctes. Només vaig dubtar en un gir a la zona del Pasteral i en un petit tram ple de fullam, ja al capdamunt de Puigdefrou. Però alçant el cap i estant atent era realment fàcil no perdre’s i anar seguint les cintes una darrera l’altra.
Els dos primers kilòmetres que serveixen per estirar el grup es fan per camins suficientment amples, i el tap d’ampolla el trobem en arribar precisament en aquest segon kilòmetre on ens hem d’enfilar marge amunt per passar d’una pista forestal a la pista forestal immediatament superior. Aquest tram és molt dret, però per sort curt. Aquesta pista forestal ens porta fins a la pista principal de pujar a Plantadís que creuarem. Davallem per un corriol fresat i voregem novament la pista forestal en una de les seves corbes més tancades. A partir d’aquí i per corriols passem per les proximitats del Mayol, agafem una pista agrícola del darrera de Can Vinyoles d’Amunt, i ja pels boscos del Pasteral anem a buscar la pista de pujar a Colldegria. Aquest any ens feien pujar al turó de Canet, per un corriol preciós i més que net. La muntanya de Canet és màgica, llàstima de no tenir temps de fer-hi una parada. Baixem fins al collet de Colldegria on hi ha situat un dolmen (que no veurem) i enllacem amb la ruta de les Pedreres.
Poc abans d’arribar a la zona de la Palomera, trobem el primer avituallament (en el meu cas, encara l’estan muntant), girem a l’esquerra i davallem pel mig d’un torrent ample i de bon seguir (què xulo!). Llavors el deixem girant a la dreta i fem una part dura i esgotadora fins a trobar novament la pista principal que creuarem. A partir d’aquí, paciència i amunt fins a trobar la pista de Becdejubell on hi ha el segon avituallament (que també estan muntant). Creuo la pista i m’enfilo fins a arribar al Planot. Aquí puc agafar aire ja que tenim un petit tall de planer. M’endinso en el primer corriol i enllaço amb la pista fins a trobar el tercer avituallament que fa de “bucle”. Aquí puc beure i menjar. A partir d’aquí comença una zona espectacular, única, amb uns corriols que no s’acaben mai. La zona de l’Esquellica, i el Serrat d’en Cànoves tenen molta història amagada al darrera i caminar-hi t’endinsa en un espai on sembla que no hagin passat els anys.
Remunto el Serrat d’en Cànoves, no sense dificultat, ja que tot el que te de panoràmic, o te de dur. Ja al capdamunt una marca al terra que diu “GAS!”, i al trobar el començament d’una pista em dona oxigen per a continuar. Aixeco el cap i veig el quart avituallament a tan sols 200 metres. Sembla que Puig d’Afrou és aprop. Mentida! Ens fan baixar, fer una petita circular i fer la part més dreta de totes. La calor ja comença a ser asfixiant! M’ho agafo amb calma, paro a descansar i sento un soroll. És un senglar? Ostres si! És el primer que la cursa, l’Arnau em passa, pel costat, pim-pam! Faig un vídeo i en ell només se’m sent a mi animant-lo i la meva respiració pujada de pulsacions. Està fortíssim! Segueixo i ja molt diferenciats passen el segon, i al cap de poc el tercer. La resta van avançant-me progressivament. En Sarsa passa cinquè.
Arribem al cim de Puig d’Afrou per un corriol que han obert expressament per a l’ocasió. Aquesta és la cota més altívola de totes. Just als peus de la Creu, hi ha una munió de gent animant, també el cinquè avituallament. Paro a descansar, ara ja se que l’acabaré. Només em falta la baixada fins a la glòria! En aquest punt m’han avançat 19 corredors, tenint en compte que jo he sortit una hora i mitja abans que ells! Quines makines!
Agafo la drecera, i em llenço avall. Això si, sempre amb precaució per a no torçar-me un turmell o no caure de culs. La seguretat és el primer. Passo per les ruïnes de Becdejubell i retrobo novament l’avituallament (tercer i sisè), ja que en aquest punt es produeix un creuament. Poc abans d’arribar a l’encreuament de la font de l’Arç em passen la primera, segona i tercera noia. Totes tres seguides! Veig que el “pique” està assegurat!
Poc desprès m’avança en Xevi, veig a la seva mirada que s’ho està passant pipa! Darrera seu la quarta noia. Quan porto 4 hores justes em passa en David i em diu que ell està sobre les dues hores i mitja. Faig la part final; passo pel costat de “La Pagesa” i entro al poble pel carrer Aulet que dona accés a la zona del Puig d’Apre, creuo el Torrent de Sales, faig de punta a punta tot el carreró de Mossèn Auseller i giro a l’esquerra pel carrer Major. Tinc l’arc d’arribada al davant! No corro en cap moment, no haig de demostrar res a ningú. Sóc feliç! Ja puc dir que tinc la Puigdefrou Exhaust a la butxaca!
A vegades els somnis es fan realitat, només has de creure-hi! Gaaas a la vida!
El track de la cursa: wikiloc
